Versió en anglès de la seva tesi doctoral en teologia, escrita el 1961 i represa després, en diverses etapes, amb edicions revisades i transformades, en diverses llengües. El tema central és la reflexió interreligiosa i cristiana, la pregunta de si per ser cristians cal ser per força espiritualment semites i intel·lectualment grecs. S'hi defensa que no és cert que la humanitat hagi sortit de la fase infantil en la qual hom pensa que la pròpia és l’única veritable religió i que totes les altres són falses. El testimoni panikkerià, tot i íntegrament cristià, es dirigeix a l’hinduisme i presenta un possible camí vers una cristofania ecumènica. L'obra, primer, es proposa un punt de trobada entre hinduisme i cristianisme en el pla ontològic però, fonamentalment, existencial. El Crist esdevé símbol concret d’un “lloc de trobada” que té alhora una “base cristiana” i una “base hindú”. Més endavant, en canvi, es considera aquesta "encontre” entre hinduisme i cristianisme tenint presents les dimensions històriques i sociològiques. Finalment, s’exploren algunes problemàtiques sobre el pla doctrinal i intel·lectual plantejades per la relació entre dues tradicions històriques, a la recerca d’una comprensió de possible homeomorfismes. L’intent és el de presentar una matèria que no pertanyi ni a l’orient ni a l’occident però que pugui mostrar a ambdós la seva recíproca inadequació respecte a una realitat vivent que no s’exhaureix en conceptes i tradicions. En definitiva, el Crist s'hi mostra com “el símbol complet de la realitat” i el terme “cristià” com a realitat que pertany a tots. Així, el Crist seria aquell desconegut de l’hinduisme, però també aquell del qual els cristians encara són només parcialment conscients
DUGiFonsEspecials